SOMNI DE NADAL: QUÈ PODEM FER-HI?

   

PERÒ I NOSALTRES QUÈ PODEM FER-HI?

Per Pau González de Primer

Hi havia una vegada en l’època de Nadal, exactament fa quatre anys, un noi d’un país molt llunyà que va venir a Catalunya, perquè els seus pares havien de treballar per poder alimentar-los. Van tenir molta sort, ja que gràcies a una ONG, van aterrar a Barcelona. Quin somriure tan gran van fer els nens! Eren dos germans—en Ulmi i la Jiru—i una germana—Alakeia.

El primer dia d’escola va ser molt difícil: l'única llengua que sabien els tres germans era la del seu país. Al final, per sort, els professor van trobar algú que traduïa el que deien els nens. Després de tot un matí parlant, van arribar a una conclusió: gràcies al traductor podrien parlar i aprendrien totes les llengües necessàries. I, per viatjar pel món, aprendrien l’anglès!

Tothom es va sorprendre al veure els germans entrar a l’escola amb uns vestits llargs que els arribaven fins els talons: era tradició vestir així al seu país. Tanmateix l’escola catalana era molt pija i és clar, tots els nens vestien de marca i es reien del pobres nois estrangers. Els tres germans es preguntaven per què ho feien.

Quan els germans van arribar a casa seva, els pares els van preguntar com havia anat l’escola i ells van dir que no hi volien tornar: era un rotllo que tots els seus companys es burlessin d’ells!

Al dia següent, que era dilluns, els germans tenien molta por de les burles dels companys. Per tant, sense que els seus pares els veiessin, van anar a pidolar pel centre de la ciutat i, amb el que van recaptar, van comprar roba de marca. Els pares havien pensat que els nens havien anat a fer un volt pel barri i no podien ni imaginar-se què havien fet.

Ulmi, Kabi i Alakeia van sortir de casa com si fos un dia normal: amb el seu vestit que els arribava per el talons i amb les xancletes habituals. A la motxilla de l’escola portaven tota la roba que es van poder comprar aquell famós dia (samarretes, pantalons, sabatilles amb les llengüetes apujades el més a dalt possible, i fins i tot havien guardat unes jaquetes). Els pares dels germans, per la seva part, no podien acompanyar-los: marxaven deu minuts després que ells per poder guanyar el suficient perquè els fills poguessin menjar pa, un bon plat arròs bullit o qualsevol altre cosa. Tan afanyats anaven que no van veure estrany que els seus fills portessin una motxilla de escola molt grossa. Quan estiguessin lluny de casa seva, s’amagarien i es vestirien amb robes occidentals. En Ulmi, Kabi i l' Alakeia anaven vestits de, com dic jo un cop i un altre, “de marca”.

Poema del Reverend William H.Borders, Sr, activista pels drets civils.que el Rev. Jesse Jackson recita sovint. Dibuixos Anna C. de Primer

Quan els companys catalans els van veure aquell dia van quedar molt sorpresos: no s’imaginaven que vindrien vestits com ells. Fins i tot a un noi li queia la baba: volia les mateixes sabates que en Ulmi. Tothom va fer un lloc, i els germans aquell dia es van sentir més acollits, per dir-ho d’alguna manera.

El que no sabien Ulmi, Kabi i Alakeia era que la mare tenia una entrevista amb els tutors i el traductor: sí, justament el mateix dia que estrenaven la roba nova. A l’hora del pati va entrar la mare a fer aquella entrevista amb els tutors del seus fills. Quan va veure’ls vestits d’aquella manera, els va dir: a casa ja en parlarem !”.

Els nens van tornar a casa molt preocupats, doncs la mare estava molt enfadada. No podia comprendre la situació en què es trobaven els seus fills. La mare els va obligar a regalar la roba nova entre els més necessitats que van trobar pel carrer, encara que ells mateixos no estiguessin en la millor situació!

Al dia següent, als nois no els va quedar més remei que anar vestits com manaven els pares. Els companys dels tres germans van esclatar a riure, com podreu imaginar. El Kabi i la Alakeia éren els més sentimentals i van plorar. En Ulmi no es va quedar de braços creuats i va anar a buscar el senyor que els feia de traductor. Quan Ulmi el va trobar li va explicar la situació en què es trobaven i el traductor va anar a l’hora del pati a explicar als seus companys què havien viscut els germans. Els nens es van quedar bocabadats. Fins i tot va haver-hi gent que va plorar.

La gent d’aquell institut va acollir en Ulmi, Kabi i la Alakeia i aquests, molt feliços, van explicar al seus pares el que havia passat a l’escola i aquests van plorar, però d’alegria.

Per fi tothom era al tant de la situació viscuda per aquella família!

I el millor de és que ningú es va riure un altre cop d’aquells nois.